Viernes 23 LA MEVA VEU

Encara no me’n se avenir,
de l’encistament que disposa el meu alè
per resseguir cadascuna de les corbes
de la teva pell.
Un silenci elàstic i alhora esclau
s’intercepta entre la meva trajectòria
i l’ànima de cadascuna de les meves paraules,
que al cap i a la fi, només son sons,
glops d’aire i exhalacions de llavis anònims,
que es cerquen,
es troben,
es gaudeixen,
es mosseguen,
juguen,
i es perden
en l’exili del qui no espera res,
de qui no el coneix, ni en vol saber.

I els sons van prenen forma d’àliga
i s’encoratgen,
renaixement de forces.
Perfilen la virginitat del món,
no decauen,
no hi ha lloc, ni tempesta encara
que pugui contenir l’entrega,
un vol que no s’aturarà
i sap de cert que tu m’escoltes
amb els llavis besant les evidencies
de la meva veu,
batejant la front enllumenada,
amb les fruïcions de les carícies
que estan per arribar.